login
Inicia sessió

register
Registra't

Pensaments per Catalunya nou estat independent

Articles de la categoria: Any 2013 i 2014

Més d'un any

Desde el mateix moment que et vaig conèixer, allà cap el dia 9 de novembre de 2013, desde aquell mateix instant, que no he deixat de pensar en tu. Ja fa més d'un any que no sé res de tu, però tot i això, segueixo pensant en tu cada dia, i no ho vull evitar, m'agrada pensar en tu.

Potser mai més sabré de tu, però jo seguiré pensant en tu, i m'agradaria que fós per sempre, però no ho sé pas això, no puc saber què m'espera en un futur, però, una cosa si n'estic segur, passi el que passi, un record agradable del temps que vam passar junts.

Enmig de la Mediterrànea.

Comentaris (0)26-08-2015 23:56:37Any 2013 i 2014

Un dia més.

Passen els dies....

Passen les hores...

Que llarg s'em fa el temps.

Que dur i diíficl és ser conseqúent.

Una decissió, no sé si correcte.

Vaig decidir respectar el teu silenci.

I que dur és fer-ho.

No preguntar-te com estàs.

No dir-te "bon dia guapa".

Esperar un "beep" que no arriba.

Que mai no arribarà.

Unes lletres que mai no llegiràs.

Uns records que persisteixen.

No volen marxar. No vull que marxin.

M'emplenen.

I a tu t'abuidaba.

Per això respecto el teu silenci.

I per molt que vulgui....

Sempre ho faré.

Sé que no ho llegiràs, però això només ho escric per a tu. I per a mi.

Un dessig: que siguis molt i molt feliç.

Comentaris (1)29-01-2015 21:25:31Any 2013 i 2014

Avui

Avui fa un any, just un any.... que vaig ser feliç.

Gràcies.

Comentaris (4)30-12-2014 23:36:46Any 2013 i 2014

Una història

Un dia, i ja fa molt d'això, algú que em va conèixer una mica, em va sentenciar amb la frase més descriptiva que han fet mai de mi.

"Ets el millor amic, però la pitjor parella", va dir ella aquella tarda.

Tenia raó, i encara la té. Llavors no ho vaig entendre, i no li vaig donar importancia, però aquestes paraules sempre més les he tingut presents, encara que només fós per explicar-la com una anècdota per explicar.

Per què?

He pensat mil cops aquesta resposta, sobretot els últims mesos, i mil cops no he trobat resposta.

L'hauré trobat ara?

Explicaré una petita història.

Fa uns mesos vaig conèixer a algú, una noia impressionant, perfecte. I vaig aconseguir estar amb ella. Va ser curt, però molt i molt intens, mai no havia viscut ni sentit tanta intensitat.

Res a la meva vida es pot comparar amb el que vaig viure al seu costat.

I la vaig estimar, com mai he estimat a ningú, i em va deixar que l'estimés. I encara l'estimo avui, i demà i passat i potser per sempre més, tot i que ella ja no vulgui ni em pugui estimar.

Però un dia va dir prou.

Vaig esforçar-me al màxim per no ensenyar com de perdedor puc arribar a ser, en tots els aspectes de la vida.

I vaig fracassar, ningú pot deixar de ser com és realment, encara que ni tant sols sapiga com és en realitat, per molt que vulgui ser perfecte, el caràcter real s'acaba mostrant.

Va ser el que va succeïr.

I la vaig perdre.

I ara crec que he entès com sóc, potser ha arribat l'hora d'admetre la veritat.

Sóc un bon amic, però una pèssima parella, perquè sóc un perdedor, i ningú estima a un perdedor, i ningú es mereix que un perdedor l'estimi. És demanar massa. I menys que ningú, t'ho mereixes tu.

Donaria la vida per ser el teu amic, l'únic que ser fer una mica bé de veritat, escoltar, ajudar, donar suport, sense necessitat de voler impressionar perquè et fixis en mi, sense necessitat de buscar que m'estimis, com jo t'estic estimant.

Donaria la vida perquè puguessis veure l'altre costat de l'equació. La que em fa ser un bon amic, la que no et vol impressionar, la que no possa la pota, la que t'hagués ofert i donat si en aquell moment hagués sabut com sóc realment.

Comentaris (2)09-10-2014 20:20:31Any 2013 i 2014

Desert

Fa cinc anys que camino per un desert. Jo no n'era conscient, fins fa poc.

Ara ja en sóc conscient i puc desfermar els meus pensaments.

Quan camines pel desert i trobes algú, no tens capacitat per pensar, et deixes anar, aboques totes les teves esperances en aquesta persona. Però aquesta persona no s'ho mereix, és un oasi, un oasi enmig del desert, un oasi que no duu enlloc, i tot que no ho saps, li estas fent mal, perquè no sap que és un oasi.

Un dia, quan es cansa, l'oasi desapareix, com un miratge, com un somni, i a l'obrir els ulls t'adones que tornes a ser al mateix lloc, al mateix desert, res canvia, tot és igual.

I arriba l'hora de pensar, de adonar-te d'ón estàs, de pensar en el que has de fer, perquè ningú et treurà del desert, tu sol hauràs de sortir-hi. I aquí arriba el dilema.

Que fer per sortir-ne? Fa tan temps que hi ets, has assimilat tan profundament que estàs sol, que estaràs sol, que ja no saps si realment vols sortir o t'hi vols quedar. Ni tan sols saps, si tindràs prou forces per intentar-ho, ni tan sols saps si ho podràs intentar, però lo pitjor de tot, és la sensació de derrotat, la sensació de covard, la sensació que ja m'està bé i tot és igual.

Ara que ja ho sé, no tornaré a caure al parany, no tornaré a fer mal a ningú, perquè esperaba massa de tu, i no t'ho mereixies... tu no em podies treure d'ón sóc, sóc jo qui ha de sortir-ne, i un cop hagi sortit, llavors podré anar a buscar-te allà on siguis, tot i que ni tan sols sé si hi ets.

Comentaris (1)19-08-2014 12:42:37Any 2013 i 2014