Xavi
per en 19 Agost 2014
1,179 Vistes

Fa cinc anys que camino per un desert. Jo no n'era conscient, fins fa poc.

Ara ja en sóc conscient i puc desfermar els meus pensaments.

Quan camines pel desert i trobes algú, no tens capacitat per pensar, et deixes anar, aboques totes les teves esperances en aquesta persona. Però aquesta persona no s'ho mereix, és un oasi, un oasi enmig del desert, un oasi que no duu enlloc, i tot que no ho saps, li estas fent mal, perquè no sap que és un oasi.

Un dia, quan es cansa, l'oasi desapareix, com un miratge, com un somni, i a l'obrir els ulls t'adones que tornes a ser al mateix lloc, al mateix desert, res canvia, tot és igual.

I arriba l'hora de pensar, de adonar-te d'ón estàs, de pensar en el que has de fer, perquè ningú et treurà del desert, tu sol hauràs de sortir-hi. I aquí arriba el dilema.

Que fer per sortir-ne? Fa tan temps que hi ets, has assimilat tan profundament que estàs sol, que estaràs sol, que ja no saps si realment vols sortir o t'hi vols quedar. Ni tan sols saps, si tindràs prou forces per intentar-ho, ni tan sols saps si ho podràs intentar, però lo pitjor de tot, és la sensació de derrotat, la sensació de covard, la sensació que ja m'està bé i tot és igual.

Ara que ja ho sé, no tornaré a caure al parany, no tornaré a fer mal a ningú, perquè esperaba massa de tu, i no t'ho mereixies... tu no em podies treure d'ón sóc, sóc jo qui ha de sortir-ne, i un cop hagi sortit, llavors podré anar a buscar-te allà on siguis, tot i que ni tan sols sé si hi ets.

Publicat a: Catalunya
miquel pubill
m´agrada molt
19 Agost 2014